set de juny del 2011: avui fa un any

Fa un any i aproximadament mitja hora que vaig tenir la meva petitona per primer cop a les meves mans. Ha estat un any ple d'experiències per les dues i tinc la sensació que sempre ha estat aquí. De tant en tant m'aturo i me n'adono que tot i que sabia que els gats eren fàcils d'estimar mai no m'hauria pogut imaginar que me l'estimaria tant. A vegades perdo el temps només mirant jugar i me n'adono que tenen raó els japonesos quan diuen que una casa amb gat és una cas amés feliç.

Ja no tinc una misheta. Ara tinc tota una senyora gata a casa meva que no es deixa tallar les ungles i molt menys pentinar.

Aquesta foto és la més recent que tinc de la Boiri

I aquesta una de les més antigues. Quin canvi, eh?

D'altra banda la operació va ser un èxit. Me la van tornar una mica cabrejada (amb el món, en general) i drogadeta. Estranya combinació per un gat, sí. A les dues hores, però, ja ens va buscar per rebre mimos i caricies i ja pujaba sóla al sofá i a la seva manteta.

Una setmana després, ja torna a ser ella mateixa. És a dir, ja no vol estart tota la estona a sobre meu i fuig quan intento "axuxar-la". Ara a vigilar-li el pes i, res, a passar-s'ho bé.

Amb la "bata" d'hospital.

Buscant llocs amagadets per dormir tranquil·la

I bé, aixó és tot per ara. Ara toca la mudança. Esperem que vaig tan be com aixó.